dimecres, 28 de novembre del 2012

Etern (I)


Día 24
                Han pasado 24 días, 8 horas y 13 minutos desde que el mundo cambió. Las evidencias habían estado ahí, pero nadie quiso hacerle caso. Era más fácil vivir en un mundo corrupto que intentar cambiarlo, era más fácil cerrar los ojos.

                Nada recuerdo de todo lo que ocurrió, tan solo el tumulto de la gente corriendo, huyendo de las sombras que aparecían a mares por la tierra y poblaban el cielo. Los rayos de luz parecían tomar forma, buscando y erradicando aquellas formas bestiales. Era una batalla, era una guerra y nosotros no teníamos nada que decir o hacer al respecto. El único recuerdo nítido es del principio. 

A las 12 de la mañana el sol se volvió negro, conjurando un eclipse no esperado. La gente salía a la calle, curiosa y asustada. Las radios de los coches solo hablaban del extraño suceso ¡Un eclipse de sol total y visible al 100% desde todo el planeta! Pasaban los minutos y las sombras no se retiraban, la gente se inquietaba. Recuerdo que estaba al lado de una iglesia y oía como el sacerdote exhortaba a la multitud con aquella ajada biblia. Tal vez si alguien le hubiera escuchado…

                El ruido de las trompetas fue lo que sacó al mundo de su ensimismamiento y les hizó temer. Fue como si cada nota pudiera generar el pánico más visceral. El espacio y el tiempo daban igual a aquel sonido tétrico. Todos lo oímos como si la trompeta estuviera a escasos metros, cada uno en mayor o menor duración, cada uno oyó lo que le correspondía. El caos se desató. La gente corría a refugiarse, intentando huir del estado salvaje en que había caído la ciudad. Aquel sacerdote ordenaba a sus feligreses a refugiarse en la iglesia, pero negaba la entrada al resto. Miles de personas quedábamos desamparadas mientras la iglesia medio vacía cerraba sus puertas. Espero que aquel cabrón este aún por aquí.

                A partir de ahí nada recuerdo. La gente formo una marea humana que poco a poco fue tornando todo mí alrededor en un fondo gris uniforme. Sé que en algún momento las sombras y las luces empezaron a elegir a gente. Aparecían, los cogían y desaparecían en unos instantes, separando familias y amantes, separando amigos. Poco a poco, la humanidad estaba despareciendo. En algún momento algo cayó sobre mi cabeza y todo se hizo negro. Pensé que todo había terminado.

                Desperté y la única constancia de lo ocurrido era el silencio. No había nadie, la ciudad estaba en silencio. Tal vez resulte extraño pero eso fue mucho más inquietante que todo lo ocurrido anteriormente. Me gustaría decir que actué como un valiente y busque supervivientes, que actué con la calma de los héroes de novela pero estaría mintiendo. Corrí, huí, me escondí. No me importaba el mundo, tan solo seguir con vida. Recuperar mi vida anterior era imposible, pero algo me impulsaba a intentar sobrevivir. Que inocente era.

                Al final alguien paso cerca de mi pobre refugio. Esperanzado, salí con la perspectiva de compañía. Un hombre viejo andaba con paso cansado y vacilante. Me acerqué para ayudarle hasta que se percató de mi presencia. Se giró y se abalanzo hacia mí. Su cara era una mueca asustada y desencajada, su mirada un pozo de locura. En su mano brillaba algo parecido a un cuchillo. Forcejeamos y se lo clave en lo que debía ser su corazón. Grito de sufrimiento, cayó al suelo pero no murió. Asustado, aproveche su caída y huí. 

                Desde ese momento he huido de cualquier persona, he muerto más de media docena de veces y aquí sigo. Algo nos cambió en aquel momento. El cielo y el infierno han cerrado puertas y nos han dejado fuera. Mi nombre es Caín y al igual que mi homónimo parezco estar condenado a vagar por la tierra, solo y hambriento. Temó a la gente pero la locura me arrastrara si no hablo con alguien. Cada dos días dejare en esta caja metálica algo escrito, tu que lo encuentras contesta si estas en mi misma situación. El cielo y el infierno nos han dejado fuera, tan solo nos queda una tierra devastada en la que no se nos permite ni morir.

No me busques.

Encontres al bosc

                La llum es filtrava per les fulles de color groguenc dels arbres. Els arbres creixien per tot arreu, sense cap pauta més que els capritxosos vents que arrastraven les llavors que, amb el temps i la sort, es convertirien en els arbres de robustes fulles baix dels que descansava.

                Alehp mirava els jocs de llum des de la base d’un dels grans pins que creixien per la zona. Des de la seva posició observava el camí reial que travessava el bosc en direcció est-oest. Després d’hores caminant havia decidit xitar-se una estona a l’ombra i finalment havia decidit aquell lloc que li permetia vorer i no ser vist. Faltaven hores per a que la seva vestimenta li servirà de camuflatge en l’obscuritat. Com sempre vestia amb uns pantalons i una camisa negra i el vell mocador que sempre portava al coll per ocultar-se la cara quan es trobava en algú.

                Ahí aplegava el soroll que havia estat esperant... El carruatge s’apropava amb la velocitat que tan sols podia tenir quan el conductor colpejava amb fúria als cavalls. El paisatge era bonic i pareixia que tan sols volgueren fugir del bosc. Alehp sabia la raó. Ell era la raó.

                Amb l’habilitat entrenada per el costum es va servir de la branca mes baixa i va botar, en un instant estava amagat en la part frondosa de l’arbre i botava d’un costat a un altre fins aplegar a una fina branca que es situava. Es va deixar caure els 4 metres que el separaven del sòl en el just moment que passava el carruatge, caient assegut al costat del conductor. Amb un moviment fluid va extraure el ganivet sense mànec i li’l va clavar directe al coll, travessant esòfag i tràquea, la mort no va ser rapida però no va poder cridar per demanar ajuda.

                Va agafar les brides dels cavalls i els va forçar anar més fort. El seguit de cavalls de la guarda que anaven al darrer acceleraren creient que el conductor tenia encara més pressa. Alehp va traure el seu revòlver i va fer un sol tret a un contrapès amagat darrere d’un arbre. El fil de ferro va sortir disparat només va passar ell, fent caure a tots els cavalls de la guarda. No havien mort però per a quan pogueren seguir-lo ja estaria fet tot.

                Va aturar el carruatge després de passar per diversos encreuaments. A la fi va aplegar a l’entrada de una de les coves que li servien de guarida distribuïdes per tot el bosc. Va sentir un crit exigint saber perquè havien entrat en un lloc tancat des de dins del carruatge. Com sempre, tancada en el seu mon no s’havia adonat de res fins que la llum havia deixat de filtrar-se per les cortines de la diligencia. Va baixar i va obrir la porta. Va trobar dues persones assegudes ahi. Una esperada i l’altra no.

                La persona no esperada era un dels guardaespatlles contractats. Va tirar mà al seu revòlver... pobre neci. La distancia que els separava no era de mes de 2 metres, fins a 7 metres el ganivet d’Alehp tenia l’avantatge. 7 metres era la distancia que podia recórrer  mentre aquell guardià desenfundava el seu revòlver. Si haguera tingut alguna arma blanca, la situació li haguera donat alguna ventaja però com sempre, els homes menyspreaven les ferramentes antigues quan sortien de noves. Va ser ràpid.

                La persona esperada era una noia, mes o menys de l’edat de Alehp. Pareixia més major que ell per tot menys per els ulls, els seus ulls eren com d’una xiqueta, purs i brillants de color ametllat.  Els ulls d’Alehp eren marrons i durs, la seva llum feia massa temps se’n havia anat junt a tot el que volia.

                -- Altra volta? Quantes vegades més tens pensat robar-me les joies? Quantes vegades més tens pensat repetir aquest encontre? – va dir la noia.

                -- Sempre que passes per el meu bosc... Un viatge traves de tot el meu territori amb només 8 guardes  aficionats? Diría que teníeu ganes de vorem, singora Isabella – li va dir Alehp mentre la mirava de dalt a baix procurant que la seva mirada l’incomodés detenint-se a l’altura del pit. Com sempre no va surtir efecte, o Isabella era tant innocent com deien els seus ulls i no comprenia el que volia dir-li la seva mirada  o no era tant innocent i es sentia afalagada. Per el que sabia, segurament era el segon.

                -- Com si tingues opcions! Un viatge de 4 dies per a bordejar tot el bosc! I la meva fortuna cada volta mes minvada per culpa dels bandits com tu!

                -- L’opció es fàcil singora... No et compres mes joies i guarda els diners que et queden. No fages més viatges de 4 dies per anar a vorer a cert amant pobre
                -- Argh! No hem parles tu de moral! I deixa de gastar eixe accent! Els dos sabem que no tens ni idea d’italià! Hem fa mal a les orelles sentir-te destrossar el meu idioma natal! – Va cridar al moment que intentava pegar-li amb la motxilla de viatge que portava. Alehp ho va esquivar i va esclatar a riure a vorer la cara vermella d’ira que li dedicava ella.

                -- No era la meva intenció ofendre-la, singora. Ara... ja saps el procediment estandard...

                -- ... Les joies al sac i els diners a tu en mà. Els dos sabem que no vas a fer-me mal, perquè continuï donant-ho? – Va acabar Isabella

                -- Ja ho saps. El bosc es gran, no saps on estàs i passarien dies abans de que et trobaren. Realment no et robi, si no que hem pagues per fer-te de guia, ja que estas perduda... – li va contestar Alehp dedicant-li aquell somriure irònic que sempre li arrancava eixa pregunta.

                -- Deu sabrà perquè estic perduda en el bosc! Bé, ja ho tens! Cap on esta la ciutat?

               -- Tan ràpid? Pensava que voldries disfrutar del plaer de la meva companyia una estona més... Tens que admitir que soc encantador en les circumstancies adequades...

               -- Ho sent, però no soc una de les teves putes del bordell de la ciutat. Ademés dubte que algú com tu pugi tenir circumstancies adequades... – li va soltar ella mentre li mirava l’entrecuix.

                -- Et sorprendria, singora – va respondre intentant recuperar un poc del orgull perdut per eixe comentari. – Realment no ens odiem tant... Tal vegada, en altres circumstancies haguérem pogut inclus enamorar-nos...

                -- Jo crec que un dels dos ja ho esta, i no soc jo. Si no perquè hem perseguiries d’eixa manera?

                -- Evidentment per el plaer de la teva crueltat. Hi haurà qui diga que soc sadomasoquista, però m’agraden les dones en l’ingeni lo suficient viu com per clavar-se en mi.

                -- Eres estrany. Bé, cap on esta la ciutat? – li va impel·lir Isabella.

                -- Aquest camí, el primer encreuament a l’esquerra i desprès de 20 minuts caminant hi trobaràs el final del bosc. Els teus guardes deurien estar per ahi.

                -- Aleshores... Fins altra volta, Alehp.

                -- Saps perquè soc l’únic que no esta enamorat dels dos? Per que t’has pres la molèstia de saber-te el meu nom. No soc un bandit més, soc Alehp. Ademés he vist la teva mirada ansiosa  per la finestra del carruatge quan has entrat al bosc, com esperant algo que anhelares...

                -- La meitat dels homes deurien tenir el teu optimisme, seria un mon més divertit aquest – li va contestar ella mentre se’n anava per el camí.

                -- Ningun home deuria ser com jo! Si no, no t’enamoraries poc a poc de mi! – li va cridar ell mentre ella s’internava en el bosc. Li va parèixer que ella formava un somriure quan se’n anava. Va agafar el seu botí i va anar a la ciutat per el camí curt que li havia amagar a ella. Tenia raó en una cosa, ella no era una de les seves putes del bordell i encara que estigues enamorat d’ella no deixava tenir les seves necessitats.

                Havia sigut un dia productiu, havia tret diners i acció. S’havia relaxat una estona en el bosc. Sobretot l’havia vist i havia parlat amb ella.

Encontres i lliçons

L’aire es trobava completament impregnat del olor de l’aigua salada. El petit moviment de les ones trencant en la vora de la platja pareixia fora de lloc en aquell paratge on tot pareixia immutable i quiet. Caín estava acostat a l’arena cercat per l’aigua que per la marea guanyava poc a poc metres a la platja.

Si observarem a Caín, observaríem que no encaixava en la imatge idíl·lica del paradís litoral. Vestit amb uns pantalons vaquers i recolzat sobre una motxilla d’anar a classe, era evident que no devia estar allí en aquest moment. Així i tot, la seva postura no reflectia cap tipus de consciencia o remordiment per les lliçons que havia passat per alt, en canvi pareixia relaxat i tranquil, endormiscat en aquell paratge de terra i aigua per el rumor de les ones.

La platja es trobava deserta com si el mon s’hagués adonat de la seva necessitat de soledat i per una volta li estigues fent un favor. Es trobaba a la fase d’entreson, entrant i eixint cada poc de temps del regne d’uns somnis plens de situacions estranyes o anhelades. Tal vegada per això no es va adonar que ja no hi era sol a la platja. A poc més de 15 metres d’ell s’endevinava una silueta que tan sols podia correspondre a una dona. Va espolsar les ulleres que fins uns moments estaven tirades a l’arena i se les va posar per observar aquella inesperada companya. Pareixia una jove mes o menys de la seva edat, un poc més baixa que ell. Mirava l’horitzó amb atenció mentre les ones li acariciaven els peus nus. Pareixia hipnotitzada per els jocs de llum que el Sol arrancava del mar i no haver-se adonat en cap moment de la seva presencia. Ell no anava apropar-se. Havia acudit aquell lloc per gaudir per unes hores del refugi de la soledat i de no portar cap tipus de mascara, i per la forma de mirar d’aquella noia pareixia buscar el mateix. Així, es quedaren cadascú al seu lloc separats per 15 metres que pareixien un mon.

Al cap d’una estona la jove es va ajupir i va agafar alguna cosa de la terra. Al alçar-se, va efectuar un moviment ràpid de braç fent que una pedra sortís de la seva ma i s’allunyarà botant per l’aigua. Sens dubte era algun tipus de pedra polida, ja que en cada bot en l’aigua havia arrancat del Sol uns reflexos de llum que combinats amb el soroll de cada impacte amb l’aigua va atraure l’atenció de Caín. Aquell espectacle de llum i so es repetia a intervals irregulars mentre la jove buscava per l’arena pedres planes. A la fi, va haver un moment en que aquella noia s’adonà de que era observada per algú que pareixia no estar allí i des de la seva posició Caín va poder observar que s’incomodava. La jove va tornar a centrar la seva atenció en el mar però no deixava d’observar de reüll per si ell continuava mirant-la. Divertit per la seva reacció, Caín es va quedar observant-la i fins i tot la va saludar una de les vegades que dissimuladament el mirava. La mirada d’ella cada volta pareixia mes enfadada per aquella situació i va decidir anar-se’n seguint la vora del mar en direcció contraria a la d’ell. Sentint-se un poc culpable per fer-la fugir d’allí, Caín es va alçar i va córrer en la seva direcció.

-- Ei! Espera! Perdo per lo d’abans! – cridava entretalladament per l’esforç de córrer – No te’n vagis!

La jove es va detindré i es va girar, el va observar de dalt a baix i no degué identificar-lo com una amenaça perquè es va aturar i es va quedar mirant-lo.

-- Es pot saber que miraves en tant d’interès? Potser no ho saps, però es molt incòmode quan un desconegut se’t quedí mirant, sobretot si et mira amb tant de deteniment... No vas a desenvolupar cap tipus de raigs X i des de ja et dic que no vas a aconseguir vorer res més... – li va soltar en tirallonga aquella jove.

-- Et promet que no es res d’això. Soc Caín i no et mirava a tu, sinó les pedres que llançaves, feia temps que no veia a ningú tant entretingut per una cosa tant absurda...

-- Absurd? M’agradaria vorer com ho intentes...

Caín, com a resposta, va agafar una pedra plana i la va tirar al mar, però en compte d’anar botant per damunt de l’aigua com les que tirava aquella desconeguda es va enfonsar amb un sonor “plaf”. Al mirar a la seva acompanyant, va veure com al seus ulls s’endevinava la burla. Sense parar, va anar agafant totes les pedres planes que va trobar i va anar intentant-ho però totes acabaven enfonsades al menor contacte amb l’aigua.

-- Val... D’acord... Tal vegada no es tant fàcil com ho feies parèixer... Accepte la meva derrota, senyoreta... – Va deixar en suspens la frase esperant que la noia la completes amb el seu nom, però la seva mirada li va deixar clar que no anava a dir-li'l per les bones. La va mirar intentant transmetre un penediment fingit i es va girar a veure l’horitzó.

-- Helena, amb hac – Va dir a la seva espatlla al cap d'una estona. Caín no va poder un retindré un somriure que es va apresurar en esborrar de la seva cara en el moment en que es va girar cap a ella.

-- Helena amb hac... Es un bon nom... I que et portà per aquí, Helena amb hac?

-- Res que a un desconegut li pugés importar – el to era autoritari i deixava clar que no anava a contestar a la seva pregunta – I tu? Que hi fas aquí a estes hores?

-- Simplement gaudir del paratge i fer una nova amiga.

-- Doncs has tingut mala sort... Ja tinc tots els amics que vull...

-- Però ningú te tots els amics que precisa i ademés m’interessa que siguis la meva amiga, he decidit que hem vas a ensenyar a fer botar les pedres a la mar.

-- Tu sol has decidit tot això? Un poc precipitat no creus? No soc la teva amiga i no trac res a canvi d’ensenyar-te – va dir Helena.

-- T’agraden les histories? Però que dic, a qui no? Jo et doni una historia i tu m’ensenyes això. Et pareix be?

-- Sona extret d’algun llibre d’aventures... Una historia... – murmurà ella -- Fa temps que no en sent cap de bona... Deixa’m sentir-la i si m’agrada hem plantejaré lo de les pedres...

Caín es va asseure a l’arena i va assenyalar a Helena amb la mà que s’assegués al seu costat. Ella va seure a un metre d’on Caín li havia senyalat.

-- D’acord... – Va dir ell posant els ulls en blanc per la desconfiança d’ella.

Fa temps el món hi era certament distint al que visitem avui en dia. Els mars hi eren dolços i les platges no tenien arena. Els sers humans avançaven a passos de gegants en el seu desenvolupament i tot hi era felicitat. Les estreles il·luminaven el cel nocturn sense tenir que competir amb altra cosa que no fos la lluna o elles mateixa i el Sol eixia tots els dies semblant mes lluminós que el dia anterior. Era una bona època per a nàixer i viure. Era una bona època per enamorar-se.

En un dels pobles costers vivia un xic que es va enamorar d’una jove. [Sí, sé que es un tòpic, no fa falta que hem mires així però la majoria d’històries que val la pena contar no passarien si no fos així] Era bella, com només poden ser-ho als nostres ulls, les persones de les que estem enamorats, el soroll de la seva rialla era com música per a ell. Dubte que hi haja hagut alguna vegada més un amor tant apassionat com el que sentia aquell noi, que la sort o la desgracia volgueren fer que fos correspost per ella.[Dec de sonar cursi i il·lús parlant així...]  

Com en totes les histories, no hi hauria historia si el destí no importunarà als dos joves amants. A les afores del petit poblat existia un vell mag que cada any agafava a una noia del poble per satisfer els seus desitjos. La gent sortejava cada any quina noia anava a ser el tribut a pagar per a que el mag els proporciones un bon clima per a cultivar i abastir-se d’aliment durant l’any. El dia del sorteig va ser el dia que tot comença a eixir mal. Va sortir el nom de la nostra jove enamorada.
Buscant fugir del seu destí, els joves amants escaparen però la gent del poble els va apressar i els van arrastrar fins la casa del tenebrós mag. Aquest va expulsar al jove de la seva casa i va tancar a la seva cambra a la jove esperant que fos de nit per satisfer les seves diabòliques fantasies.
A la llum de la lluna aquell noi va decidir rescatar a la seva benvolguda i va assaltar la casa del mag. Sense que el veies li va fotre un colp al cap deixant-lo inconscient i els dos fugiren cap a la mar. El maligne bruixot es va recuperar abans del que el jove esperava i va sortir en la seva persecució. A la fi en la costa de dura roca els va trobar i amb un ràpid moviment de ma va fer un sortilegi.

El jove es va convertir en arena i va ser arrossegat per el vent cobrint tota la costa amb la seva nova forma. La noia al veure que no tenia escapatòria i es va entrar al mar entre llàgrimes per fugir d’aquell assassí. Tantes llàgrimes va deixar anar per el seu amat que a la fi es va dissoldre en l’aigua del mar i des de aquell moment el mar va ser salat com les llàgrimes i les costes van ser cobertes d’arena i encara que separats pots observar com la marea fa pujar les aigües per a que ella encara pugi abraçar i estar amb el seu amat.

Helena escoltava l’historia amb un interès sincer que es va esforçar en amagar quan es va fer el silenci entre ells.

-- No hem convens... No es tant bona com per a perdre el temps ensenyant-te... – va dir sense mirar-lo als ulls.—Ademés hem tinc que anar...

-- Bé, doncs he fet el que he pogut. Se reconèixer una causa perduda—va dir amb naturalitat Caín – De totes formes ja he fet una nova amiga, encara que ella no vulgui. Tingues – va afegir mentre li donava el seu nombre de telèfon en un paper—No fa falta que hem donis el teu, però si alguna volta tornes per aquí truca’m i et contaré més histories encara que no valguin unes classes de com llançar pedres.—Li va ginyar l’ull i va veure com Helena agafa el paper i se’n anava amb un adéu tímid.

Caín es va tornar acomodar i quan ja estava tornant adormir-se el mòbil li va vibrar a la butxaca. Un SMS d’un número desconegut. Al llegir-lo no va poder reprimir un somriure.

“Baixa un poc més el braç al tirar la pedra”