La llum es filtrava per les fulles de color groguenc dels
arbres. Els arbres creixien per tot arreu, sense cap pauta més que els
capritxosos vents que arrastraven les llavors que, amb el temps i la
sort, es convertirien en els arbres de robustes fulles baix dels que
descansava.
Alehp mirava els jocs de llum des de la base d’un
dels grans pins que creixien per la zona. Des de la seva posició
observava el camí reial que travessava el bosc en direcció est-oest.
Després d’hores caminant havia decidit xitar-se una estona a l’ombra i
finalment havia decidit aquell lloc que li permetia vorer i no ser vist.
Faltaven hores per a que la seva vestimenta li servirà de camuflatge en
l’obscuritat. Com sempre vestia amb uns pantalons i una camisa negra i
el vell mocador que sempre portava al coll per ocultar-se la cara quan
es trobava en algú.
Ahí aplegava el soroll que havia estat esperant... El
carruatge s’apropava amb la velocitat que tan sols podia tenir quan el
conductor colpejava amb fúria als cavalls. El paisatge era bonic i
pareixia que tan sols volgueren fugir del bosc. Alehp sabia la raó. Ell
era la raó.
Amb l’habilitat entrenada per el costum es va servir
de la branca mes baixa i va botar, en un instant estava amagat en la
part frondosa de l’arbre i botava d’un costat a un altre fins aplegar a
una fina branca que es situava. Es va deixar caure els 4 metres que el
separaven del sòl en el just moment que passava el carruatge, caient
assegut al costat del conductor. Amb un moviment fluid va extraure el
ganivet sense mànec i li’l va clavar directe al coll, travessant esòfag i
tràquea, la mort no va ser rapida però no va poder cridar per demanar
ajuda.
Va agafar les brides dels cavalls i els va forçar
anar més fort. El seguit de cavalls de la guarda que anaven al darrer
acceleraren creient que el conductor tenia encara més pressa. Alehp va
traure el seu revòlver i va fer un sol tret a un contrapès amagat
darrere d’un arbre. El fil de ferro va sortir disparat només va passar
ell, fent caure a tots els cavalls de la guarda. No havien mort però per
a quan pogueren seguir-lo ja estaria fet tot.
Va aturar el carruatge després de passar per diversos
encreuaments. A la fi va aplegar a l’entrada de una de les coves que li
servien de guarida distribuïdes per tot el bosc. Va sentir un crit
exigint saber perquè havien entrat en un lloc tancat des de dins del
carruatge. Com sempre, tancada en el seu mon no s’havia adonat de res
fins que la llum havia deixat de filtrar-se per les cortines de la
diligencia. Va baixar i va obrir la porta. Va trobar dues persones
assegudes ahi. Una esperada i l’altra no.
La persona no esperada era un dels guardaespatlles
contractats. Va tirar mà al seu revòlver... pobre neci. La distancia que
els separava no era de mes de 2 metres, fins a 7 metres el ganivet
d’Alehp tenia l’avantatge. 7 metres era la distancia que podia recórrer
mentre aquell guardià desenfundava el seu revòlver. Si haguera tingut
alguna arma blanca, la situació li haguera donat alguna ventaja però com
sempre, els homes menyspreaven les ferramentes antigues quan sortien de
noves. Va ser ràpid.
La persona esperada era una noia, mes o menys de
l’edat de Alehp. Pareixia més major que ell per tot menys per els ulls,
els seus ulls eren com d’una xiqueta, purs i brillants de color
ametllat. Els ulls d’Alehp eren marrons i durs, la seva llum feia massa
temps se’n havia anat junt a tot el que volia.
-- Altra volta? Quantes vegades més tens pensat
robar-me les joies? Quantes vegades més tens pensat repetir aquest
encontre? – va dir la noia.
-- Sempre que passes per el meu bosc... Un viatge
traves de tot el meu territori amb només 8 guardes aficionats? Diría
que teníeu ganes de vorem,
singora Isabella – li va dir Alehp
mentre la mirava de dalt a baix procurant que la seva mirada l’incomodés
detenint-se a l’altura del pit. Com sempre no va surtir efecte, o
Isabella era tant innocent com deien els seus ulls i no comprenia el que
volia dir-li la seva mirada o no era tant innocent i es sentia
afalagada. Per el que sabia, segurament era el segon.
-- Com si tingues opcions! Un viatge de 4 dies per a
bordejar tot el bosc! I la meva fortuna cada volta mes minvada per culpa
dels bandits com tu!
-- L’opció es fàcil
singora... No et compres
mes joies i guarda els diners que et queden. No fages més viatges de 4
dies per anar a vorer a cert amant pobre
-- Argh! No hem parles tu de moral! I deixa de gastar
eixe accent! Els dos sabem que no tens ni idea d’italià! Hem fa mal a
les orelles sentir-te destrossar el meu idioma natal! – Va cridar al
moment que intentava pegar-li amb la motxilla de viatge que portava.
Alehp ho va esquivar i va esclatar a riure a vorer la cara vermella
d’ira que li dedicava ella.
-- No era la meva intenció ofendre-la,
singora. Ara... ja saps el procediment estandard...
-- ... Les joies al sac i els diners a tu en mà. Els
dos sabem que no vas a fer-me mal, perquè continuï donant-ho? – Va
acabar Isabella
-- Ja ho saps. El bosc es gran, no saps on estàs i
passarien dies abans de que et trobaren. Realment no et robi, si no que
hem pagues per fer-te de guia, ja que estas perduda... – li va contestar
Alehp dedicant-li aquell somriure irònic que sempre li arrancava eixa
pregunta.
-- Deu sabrà perquè estic perduda en el bosc! Bé, ja ho tens! Cap on esta la ciutat?
-- Tan ràpid? Pensava que voldries disfrutar del plaer
de la meva companyia una estona més... Tens que admitir que soc
encantador en les circumstancies adequades...
-- Ho sent, però no soc una de les teves putes del
bordell de la ciutat. Ademés dubte que algú com tu pugi tenir
circumstancies adequades... – li va soltar ella mentre li mirava
l’entrecuix.
-- Et sorprendria,
singora – va respondre
intentant recuperar un poc del orgull perdut per eixe comentari. –
Realment no ens odiem tant... Tal vegada, en altres circumstancies
haguérem pogut inclus enamorar-nos...
-- Jo crec que un dels dos ja ho esta, i no soc jo. Si no perquè hem perseguiries d’eixa manera?
-- Evidentment per el plaer de la teva crueltat. Hi
haurà qui diga que soc sadomasoquista, però m’agraden les dones en
l’ingeni lo suficient viu com per clavar-se en mi.
-- Eres estrany. Bé, cap on esta la ciutat? – li va impel·lir Isabella.
-- Aquest camí, el primer encreuament a l’esquerra i
desprès de 20 minuts caminant hi trobaràs el final del bosc. Els teus
guardes deurien estar per ahi.
-- Aleshores... Fins altra volta, Alehp.
-- Saps perquè soc l’únic que no esta enamorat dels
dos? Per que t’has pres la molèstia de saber-te el meu nom. No soc un
bandit més, soc Alehp. Ademés he vist la teva mirada ansiosa per la
finestra del carruatge quan has entrat al bosc, com esperant algo que
anhelares...
-- La meitat dels homes deurien tenir el teu
optimisme, seria un mon més divertit aquest – li va contestar ella
mentre se’n anava per el camí.
-- Ningun home deuria ser com jo! Si no, no
t’enamoraries poc a poc de mi! – li va cridar ell mentre ella
s’internava en el bosc. Li va parèixer que ella formava un somriure quan
se’n anava. Va agafar el seu botí i va anar a la ciutat per el camí
curt que li havia amagar a ella. Tenia raó en una cosa, ella no era una
de les seves putes del bordell i encara que estigues enamorat d’ella no
deixava tenir les seves necessitats.
Havia sigut un dia productiu, havia tret diners i
acció. S’havia relaxat una estona en el bosc. Sobretot l’havia vist i
havia parlat amb ella.