dijous, 28 de febrer de 2013


 Cartell de la exposición de Torres y Rascacielos en el CaixaForum de Barcelona 2012

El home que no sap


El home que no sap s’asseu i espera.

S’asseu en una gelada cadira de una de les fredes terrasses de la infinitat de bars que hi ha al carrer. Espera a que apleguen els seus amics, que com per no voler trencar una tradició incorporada al més dintre d’ells apleguen deu minuts tard. El home que no sap ha aplegat tard cinc minuts esperant ser l’últim en aplegar per una volta. Reprenent el ritual de tots els dimecres per la nit trau el seu quadern i escriu.

El home que escriu mira al seu voltant buscant inspiració.

Mira als altres clients del bar, a la cambrera, els diversos barrils de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou. Mira les ampolles ordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna. De colp a repent la mira a ella.

La dona que no sap que la miren esta xarrant amb uns amics.

La seva veu es filtra entre les converses fins aplegar al home que escriu.  Dolça i un poc aguda, pareix no ser una veu amb la que vols despertar-te un dia després d’una llarga nit al bar. Així i tot l’home que escriu no pot apartar-la del seu cap. Mira les seves faccions dolces, un poc pàl·lides, i es pregunta que deu passar al darrer d’aquells ulls de color indescriptible i que pareixen dos fanals mentre parla emocionada sobre algun grup de música que ell desconeix.

El home que sent absort aquella dona no se’n adonà que la cambrera ha aplegat.

Li demana un terci de cervesa i la cambrera se’n va observant  la fixació que pareix tenir el home que sent amb la dona que no sap. La cambrera el mira i el remira i no sap perquè no es fixen amb ella amb aquella mirada fixa o la senten amb aquell embadaliment. No es una dona especialment guapa però tampoc es cap perill per a la vista. Es intel·ligent, al igual que encantadora, i ho sap. Tal vegada el problema hi es el saber-ho. Agafa el terci i va cap a la taula del home que sent amb el seu mes enlluernador somriure.

La cambrera que somriu li serveix el terci al home que sent.

El home xiuxiueja un gracies i continua mirant a la dona sense fixar-se en com el somriure de la cambrera s’ensorrà per la seva falta de cas. La dona que no sap que la miren ara ha parat de parlar i es dedica a observar la resta del bar. Els seus ulls es detenen en els diversos barrils de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou. Mira les ampolles ordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna. De colp a repent el veu a ell que la mira.

La dona que mira al seu voltant veu al home que la mira.

Sempre que ix cridà l’atenció però mai se’n adonà. Aquesta vegada veu aquell home que la mira i sap que hi ha diverses maneres de mirar. La majoria d’homes la miren amb una mirada per a la que després necessita una bona dutxa. Altres la miren amb una mirada que li fa sentir bella i atractiva. Però aquella mirada mai li havia aplegat. Aquella mirada d’intens interès la fa sentir-se única al bar, la fa sentir-se especial i interesant. La fa sentir-se afalagada.

La dona que es sent afalagada dibuixa un somriure amb la seva boca.

El home que mira la veu somriure i durant uns instants deixa de respirar. No es que sigui una bellesa perfecta però els seus defectes son elements que l’única funció que fan es remarcar aquella perfecció que té la dona als ulls de l’home. Deixa d’escriure i es prepara per alçar-se i acostar-s’hi . De sobte entren els amics als que esperava mitja hora mes tard de la convinguda. El veuen de peu i apunt d’anar-se’n i es creuen que se’n anava i comencen a donar excuses una darrere altra sense parar.

Els amics de l’home que esta de peu es posin a parlar.

Parlen i parlen sense entendre perquè l’amic pareix tant molest amb ells que només vol que alçar-se i anar-se’n. Moltes vegades obri la boca per a dir-los el fatídic adéu i no el deixen parlar tapant la seva veu amb les tres veus combinades d’ells. Així i tot les excuses pareixen no fer efecte en ell i la seva mirada pareix perduda al infinit.

La mirada de l’home es torna gris mentre els amics parlen i parlen.

La dona que fa un segons tenia aquell somriure no entén perquè l’home de la mirada gris no s’apropa tal vegada no la troba tant interesant com havia vist ella en aquella mirada. Tal vegada aquell home pensa que ella no es prou per ell. Que s’ha cregut? Aquell home amb la pinta de rata de biblioteca i amb el seu quadern com si fora un modern escrivint favades segur. Es centra en riure i xerrar amb la gent del voltant com si fos el mes interesant de la terra i ignora al home.

La dona que xerra amb els seus amics ignora al home que te la mirada gris.

Mira a la dona i ja no veu cap tipus d’interès en ella. Tal vegada al veure’l indecís ha decidit que no te temps per a cadellets i que qualsevol dels seus amics pot resultar mes interesant. Tal vegada ella hi pensa que ell no hi es prou. Al final s’asseu altra volta mentre els seus amics parlen i parlen.

El home assegut beu la seva cervesa mentre mira a la dona que xerra amb els seus.

El grup d’amics de la noia s’alcen i se’n van tots en manada i al passar ella el home assegut creu veure una petita mirada de decepció quan ella passa per el seu costat en direcció a la porta. Després de dues hores els seus amics se’n van al veure la pinta de babau que té encara mirant la porta per on se’n anat ella. El home trau el quadern i comença a escriure.

El home que escriu mira al seu voltant en busca d’inspiració.

Mira als clients que queden al bar, a la cambrera que pareix cabrejada amb el món, els diversos barrils buits de cervesa al darrer de la barra. Mira els tiradors de les marques Amstel, Carlsbeg y Mahou gotejant després d’una jornada dura. Mira les ampolles desordenades. Mira les 6 plaques metàl·liques que conformen la barra, els 231 llistons de fusta que generen el paviment i les 4 llampares amb 3 bombetes cadascuna que poc a poc es van apagant. Mira i mira però no la veu a ella.

dilluns, 25 de febrer de 2013

Extracte de Ar

Ar


La lluvia se había convertido en algo habitual desde que llegara allí. Frio y lluvia era lo único que tenía que ofrecer Ar al viajero cansado. Ar, la ciudad del eterno ocaso. La ciudad a la que solo puedes llegar cuando realmente te encuentras perdido.

[...]

Recordaba muy bien como había llegado allí [...] Se cansó de las ciudades y empezó a vagar entre aldeas. Con el tiempo también se aburrió de estos y decidió caminar por los campos y las montañas. Pasaron meses y una noche vio una casa a lo lejos. La casa al acercarse se convirtió en un barrio y el barrio en una ciudad. Cuando se dio cuenta estaba en medio de una floreciente metrópolis asediada por el agua de lluvia y el ajetreo urbano del que llevaba meses huyendo.

Cogió una calle y la siguió hasta el final pero nunca llegaba al final de la ciudad. Buscó mapas de la ciudad pero no encontró ninguno. Estaciones de autobús, trenes, taxis… preguntó a la gente pero solo había una respuesta en todos los sitios: había llegado a Ar  y estaba atrapado.

Con el tiempo había ido desgranando los entresijos de aquella ciudad. La mayoría de gente no recordaba cómo había llegado y los pocos que lo hacían solo podían hablar de la confusión de verse rodeados de repente de una ciudad que parecía aparecer de la nada y al mismo tiempo siempre haber estado allí. Depende de a quien le preguntaras la ciudad estaba en España, EE. UU o el Polo Norte. Cada uno de un lugar, cada uno distinto a los otros. Tan solo una cosa en común, estaban perdidos. 

A la larga, la gente olvidaba incluso aquello que le había hecho perderse y en ese momento empezaban a parecerse los unos a los otros, creando una masa gris en la que las caras y las personalidades se confundían. Aleph dedicaba cada día a recordar sus viajes, su partida y como había llegado a allí para no formar parte de aquella marea.

Descubrió que habían perdido todo sentimiento de propiedad y su hogar era simplemente el lugar donde querían descansar. Las puertas de los edificios nunca se cerraban con llaves y la gente dormitaba en lugares desconocidos con lujos desconocidos. Lo más parecido a un hogar era aquella habitación donde Isabella y él siempre se reencontraban cada Luz. No recordaba haber acordado aquello pero así sucedía y entre Luz y Luz vivía en la casa que le apeteciera ese día.

El tiempo era otro parámetro extraño en aquella ciudad. La gente era consciente de su paso pero la falta de sol hacía difícil determinar qué hora era, por lo que se basaban en un incierto calendario en el que habían desaparecido los días, sustituidos por periodos. Había un momento en que el cielo de Ar, dejaba pasar durante unos instantes una tenue luz y la eclipsaba casi al instante. Eso era una Luz, determinaba el final de un periodo y el inicio del siguiente. Este hecho era aleatorio y nunca se sabía cuándo iba a llegar.

 
Los conceptos de relación también variaban. Allí eran todos desconocidos pero desconocidos con necesidades sexuales. Las relaciones se iniciaban con un simple gesto  y terminaban en un orgasmo en una cama desconocida. Las únicas dos relaciones que mantenía a la manera del “Otro Mundo” (como lo llamaban los demás ciudadanos de Ar) eran las de Isabella y la de Chris.

[...]

Su trayecto a través del recorrido urbano fue igual de desagradable que siempre que se aventuraba a salir, los coches por doquier cada día conducían en una dirección constriñendo a los peatones en las pequeñas aceras que apenas permitían el pasó de dos personas. La marea de gente igual parecía siempre fluir en dirección contraria a la que él iba y se concentraba en evitar empujones y seguir avanzando. El ajetreo de las calles le resultaba estresante. Durante sus viajes se había acostumbrado a la soledad y a la introspección.

Cada vez le resultaba más complicado pensar y concentrarse en algo debido al incesante ruido de la calle y le costaba más recordar quien era y de donde venía.

El paisaje era poco menos que aburrido. Todos los edificios iguales, todas las caras iguales, día tras día todo igual. Todo gris.